Na Maria, un desert on no hi caben les idees
La conducta de na Maria era un llibre obert sobre el temps que li tocava viure. Les hormones d’adolescent condimentades amb tanta bestiesa disfressada de modernitat embogien aquella pobra criatura. La mare havia esgotat tot tipus de recurs racional, les seves converses eren com les d’un catedràtic de física explicant l’univers en un galliner d’animals insensibles picotejant sense parar, a ritme d’instint, pedres mil vegades capturades i escopides.
- Eh! jo no ho entenc açò. És un rotllo, és una merda.
El cervell se li començava a embotir. Quan res s’entén, quan tot és un rotllo, quan merda és igual a qualsevol cosa que no sigui el primer desig d’aquell instant, tenim un animalet impotent incapaç de ser poca cosa més que una persona primària.
Na Maria tenia el temps ple d’al·lots, d’amigues xatxis, de tangues i tops, de mòbils i roba cara, de grups de música, de botigues, de sortir. Tenia les parets de l’habitació plenes d’ídols de paper mil vegades famosos, de cossos de models perfectes mil vegades retratats cercant la posse natural.
La darrera betzèrria que feia esclatar aquell avenc de mala educació, de ràbia, gelosia i incontinència era que son pare s’havia atrevit a dir-li que no li comprava la moto. Com és possible? Quin tipus de pare era aquell que s’atrevia a interposar-se entre ella i aquell objecte del desig, que havia catapultat la seva amiga al número 1 del rànquing de l’eròtica motoritzada? Qui era el beneit del seu pare, per fer-li aquesta mala passada?
La mare, que havia estat de generació progre del poble, qualque moment s’havia atrevit a recriminar-li que no s’havia de deixar alienar, que havia de cercar la seva personalitat... Però ni tenia temps per escoltar ni entenia aquelles idees de la mare.
Na Maria va seguir així alguns anys més. Els pares, els mestres, les educadores socials de l’ajuntament, la psiquiatra a la qual va consentir anar ja darrer quan havien començat els problemes més greus, tothom ho va intentar però tot va ser inútil per ajudar aquell ésser sense domesticar.
Na Maria va viure sense entendre per què va acabar bevent fins al ridícul els caps de setmana, per què després es va passar a les pastilles o al que hi hagués a mà, per què va acabar embarassada del “tio” més masclista, que havia estat un merda de pare amb la filleta. No entenia com podia tenir tan mala sort d’haver de romandre encara a casa dels seus pares. Com podia ser que ella, tan instintiva sempre, no hagués ni sentit per una vegada unes pessigolles de benestar? La vida havia estat un buit ansiós en la panxa que no s’aturava... Tantes vegades de cridar la merda... havia acabat ofegada en ella. Tant cercar la satisfacció immediata, tant omplir-se de tot sense criteri, que res de bo no hi havia tingut ni espai ni temps. Havia capolat mil possibilitats i encara esperava el príncep que la salvaria. Davant se li obria un desert, ple només de contrasentits amb els quals educar aquella petita, filla dels seus descontrols.
No entenia res. Va recercar entre allò que havia rebutjat de petita. Va fer memòria de persones que havien intentat ajudar-la. Què s’havia descuidat? A qui havia d’haver escoltat? Però cap record aferrava en aquell cervell tan ple de merda... Quina era aquella paraula que deia ma mare... Alienació... Pot ser... Però què vol dir alienar?
Anselm Barber Luz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada