Na Guida

Na Guida

A la fi ja tenia el títol. Havia vençut la contrarellotge començada aquell dia famós de quan cursava segon. Ara podia decidir el seu futur. De la panxa li pujaven unes pessigolles que li feien ballar el cor i embellien una mirada plena de sentit.

Era més feliç ara que quan vivia de la dolenteria i la mala educació. Durant els primers anys de l’ESO s’havia deixat endur fins a arribar a ser una pija de tercera regional, un animalet egocèntric a qui se l’emboirava la vista quan s’allunyava just uns centímetres del seu llombrígol, una multicòpia de sex-símbol de sèrie de televisió, amb un toc de rebel, un corc consentit i carregat de manies que no servia per a res. Una joveneta vulgar més, una personeta mediocre condemnada a viure oportunitats mediocres i a repetir o empitjorar les penalitats que els pares li havien volgut estalviar. Alguns companys com ella li seguien el joc de fer-se notar per la falta total de respecte: sentir el petit poder de molestar. Els bons companys simplement la patien, resistien o l’ignoraven fins que l’abandonarien pel camí de les repeticions. Ella se n’adonava, però així se sentia algú... què hi podia fer?

Aquell dia famós, una professora la va castigar a quedar-se de dues a tres, després de classes. Era una cooperant forjada ens els racons més abandonats de Ghana. Va demanar a na Guida si ser així de ridículament bleda era tot el seu projecte de vida, si ser un destorb per a l’educació del companys era tan essencial. Li va comparar la seva conducta amb un i mil exemples de les jovenetes autèntiques de Ghana. De com encaraven dificultats de veritat sense l’amargor que transpirava na Guida. Tenen –li deia- el valor de separar-se de la més absoluta indignitat humana cada dia un poquet i aquesta petita passa les fa aixecar-se encoratjades cada matí. Allà no es fàcil fer anys, però estan resoltes a sobreviure, a estirar-se dels cabells cap amunt. S’imposen obligacions i procuren complir-les com cordes que les arrossegaran fora del fang, i estiren i estiren amb un somriure humil però autèntic. Si fossin aquí i coneguessin com destroces la teva vida i la de les persones que t’estimen a canvi només de ser un entreteniment de joves avorrits, s’enriurien de tan poca intel·ligència, d’un viure tan buit.

Aquella professora li va remenar l’ànima. La sacsejada va fer encaixar algunes peces del trencaclosques. Va començar a pensar millor. Es va imaginar una altra Guida, més viva i desperta, més complidora i més digna. Avançava per un altre camí. En poques setmanes ja se sentia més satisfeta. Lluny es dibuixava una Guida sense amargor, notava que construïa alguna cosa, que creava... la seva personalitat. Era prou valenta per complir amb els seus deures com a persona i aquestes petites obligacions la desembotien de la moda d’adolescent ridículament problemàtica. Ara somreia quan observava moltes altres còpies de com era ella abans escampades pels racons de l’institut... Quina llàstima...

Un dia va fer saber a aquella professora que se sentia més lliure de baixeses i impotències, que se sentia segura d’encaminar-se on ella volia anar.

S’havia convertit en la seva pròpia heroïna, senzilla i humil. D’una vegada havia entès que el món és ple de petits herois de veritat que cada dia l’acompanyaven en l’aventura de pujar un poquet més amunt des d’on veure-hi més clar i més enfora.

Anselm Barber Luz