dilluns, 24 de setembre del 2007

una altra prova.

xccccccccccccccccccccccccccccccccc mmmmmmmmmmmmmmmmm

dilluns, 10 de setembre del 2007

Escola pública transformadora o asil d’incapaços fets amb motlle?

Escola pública transformadora o asil d’incapaços fets amb motlle?

Barregi la mesura justa dels següents ingredients: no llegir res mai, saber-ho tot perquè sí, massa jo per pensar en les altres persones, tenir un cervell fet de pel·lícules americanes i televisió bananera i la sensibilitat dels porus de la moneda de 50 cèntims, i prou alienats per no reconèixer cap mancança. El plat resultant és la parella que té fills per mostrar-los els dies de barbacoes de la colla d’amics, però que quan tenen 10 anys ja no saben que n’han de fer de “les seves criatures”. Ells ja fan prou hores de feina, ja se n’ocuparan l’escola i l’ajuntament, que per açò paguen impostos. Açò sí als seus fills que ningú no els corresgesqui ni els castigui que són molt seus i com els pares “tienen mucho carácter”. Fills malcriats, consentits i no estimats que fracassaran en quasi tot. Una plaga que està causant que l’escola pública es convertesqui en un asil d’incapaços fets amb motlle, que conviuen amb molts altres persones que volen que l’escola els oferesqui possibilitats i oportunitats per a la vida.

Ja ho hem dit massa vegades, l’escola no pot ni ha d’encabir-ho tot. Així només deixarà de fer la funció transformadora que deriva de la cultura. L’escola no és el dispensari d’afectes perduts, de teràpies per a la conducta, de prevencions de tot tipus, de les mil campanyes informatives, de corregir vicis alimentaris, higiènics, organtizatius, d’ordre, etc. Senzillament perquè res d’açò no pot fer-ho bé.

L’escola farà, com sempre ha fet, de salvaguarda cultural i moral de les personetes, que ja és prou. Però les famílies i la societat s’han de prendre seriosament la responsabilitat educadora que no exerceixen. Fins i tot deseduquen inspirats per principis pervertidors d’allò que és la vida social.

El poble ha tingut en la educació un bitllet cap al progrés i el benestar, la igualtat i fins i tot la dignitat. Aquest paper és imprescindible que el seguesqui complint. I, una de dues, o es retiren les expectatives actuals cap a l’escola o li donam el poder, l’autoritat i el recursos per comandar amb ciència i independència. Actualment: tots els objectius i tota la teràpia social, però amb cap autoritat ni cap respecte. Fixem responsabilitats i que tothom assumesqui les seves. Prou covardia de transferir-ho tot a l’escola.

Deixem-nos de dogmes i treballem en: innovació, imaginació, alternatives i ordre en defensa d’una escola pública transformadora.

Anselm Barber Luz

Na Maria, un desert on no hi caben les idees

Na Maria, un desert on no hi caben les idees

La conducta de na Maria era un llibre obert sobre el temps que li tocava viure. Les hormones d’adolescent condimentades amb tanta bestiesa disfressada de modernitat embogien aquella pobra criatura. La mare havia esgotat tot tipus de recurs racional, les seves converses eren com les d’un catedràtic de física explicant l’univers en un galliner d’animals insensibles picotejant sense parar, a ritme d’instint, pedres mil vegades capturades i escopides.

- Eh! jo no ho entenc açò. És un rotllo, és una merda.

El cervell se li començava a embotir. Quan res s’entén, quan tot és un rotllo, quan merda és igual a qualsevol cosa que no sigui el primer desig d’aquell instant, tenim un animalet impotent incapaç de ser poca cosa més que una persona primària.

Na Maria tenia el temps ple d’al·lots, d’amigues xatxis, de tangues i tops, de mòbils i roba cara, de grups de música, de botigues, de sortir. Tenia les parets de l’habitació plenes d’ídols de paper mil vegades famosos, de cossos de models perfectes mil vegades retratats cercant la posse natural.

La darrera betzèrria que feia esclatar aquell avenc de mala educació, de ràbia, gelosia i incontinència era que son pare s’havia atrevit a dir-li que no li comprava la moto. Com és possible? Quin tipus de pare era aquell que s’atrevia a interposar-se entre ella i aquell objecte del desig, que havia catapultat la seva amiga al número 1 del rànquing de l’eròtica motoritzada? Qui era el beneit del seu pare, per fer-li aquesta mala passada?

La mare, que havia estat de generació progre del poble, qualque moment s’havia atrevit a recriminar-li que no s’havia de deixar alienar, que havia de cercar la seva personalitat... Però ni tenia temps per escoltar ni entenia aquelles idees de la mare.

Na Maria va seguir així alguns anys més. Els pares, els mestres, les educadores socials de l’ajuntament, la psiquiatra a la qual va consentir anar ja darrer quan havien començat els problemes més greus, tothom ho va intentar però tot va ser inútil per ajudar aquell ésser sense domesticar.

Na Maria va viure sense entendre per què va acabar bevent fins al ridícul els caps de setmana, per què després es va passar a les pastilles o al que hi hagués a mà, per què va acabar embarassada del “tio” més masclista, que havia estat un merda de pare amb la filleta. No entenia com podia tenir tan mala sort d’haver de romandre encara a casa dels seus pares. Com podia ser que ella, tan instintiva sempre, no hagués ni sentit per una vegada unes pessigolles de benestar? La vida havia estat un buit ansiós en la panxa que no s’aturava... Tantes vegades de cridar la merda... havia acabat ofegada en ella. Tant cercar la satisfacció immediata, tant omplir-se de tot sense criteri, que res de bo no hi havia tingut ni espai ni temps. Havia capolat mil possibilitats i encara esperava el príncep que la salvaria. Davant se li obria un desert, ple només de contrasentits amb els quals educar aquella petita, filla dels seus descontrols.

No entenia res. Va recercar entre allò que havia rebutjat de petita. Va fer memòria de persones que havien intentat ajudar-la. Què s’havia descuidat? A qui havia d’haver escoltat? Però cap record aferrava en aquell cervell tan ple de merda... Quina era aquella paraula que deia ma mare... Alienació... Pot ser... Però què vol dir alienar?

Anselm Barber Luz

Na Guida

Na Guida

A la fi ja tenia el títol. Havia vençut la contrarellotge començada aquell dia famós de quan cursava segon. Ara podia decidir el seu futur. De la panxa li pujaven unes pessigolles que li feien ballar el cor i embellien una mirada plena de sentit.

Era més feliç ara que quan vivia de la dolenteria i la mala educació. Durant els primers anys de l’ESO s’havia deixat endur fins a arribar a ser una pija de tercera regional, un animalet egocèntric a qui se l’emboirava la vista quan s’allunyava just uns centímetres del seu llombrígol, una multicòpia de sex-símbol de sèrie de televisió, amb un toc de rebel, un corc consentit i carregat de manies que no servia per a res. Una joveneta vulgar més, una personeta mediocre condemnada a viure oportunitats mediocres i a repetir o empitjorar les penalitats que els pares li havien volgut estalviar. Alguns companys com ella li seguien el joc de fer-se notar per la falta total de respecte: sentir el petit poder de molestar. Els bons companys simplement la patien, resistien o l’ignoraven fins que l’abandonarien pel camí de les repeticions. Ella se n’adonava, però així se sentia algú... què hi podia fer?

Aquell dia famós, una professora la va castigar a quedar-se de dues a tres, després de classes. Era una cooperant forjada ens els racons més abandonats de Ghana. Va demanar a na Guida si ser així de ridículament bleda era tot el seu projecte de vida, si ser un destorb per a l’educació del companys era tan essencial. Li va comparar la seva conducta amb un i mil exemples de les jovenetes autèntiques de Ghana. De com encaraven dificultats de veritat sense l’amargor que transpirava na Guida. Tenen –li deia- el valor de separar-se de la més absoluta indignitat humana cada dia un poquet i aquesta petita passa les fa aixecar-se encoratjades cada matí. Allà no es fàcil fer anys, però estan resoltes a sobreviure, a estirar-se dels cabells cap amunt. S’imposen obligacions i procuren complir-les com cordes que les arrossegaran fora del fang, i estiren i estiren amb un somriure humil però autèntic. Si fossin aquí i coneguessin com destroces la teva vida i la de les persones que t’estimen a canvi només de ser un entreteniment de joves avorrits, s’enriurien de tan poca intel·ligència, d’un viure tan buit.

Aquella professora li va remenar l’ànima. La sacsejada va fer encaixar algunes peces del trencaclosques. Va començar a pensar millor. Es va imaginar una altra Guida, més viva i desperta, més complidora i més digna. Avançava per un altre camí. En poques setmanes ja se sentia més satisfeta. Lluny es dibuixava una Guida sense amargor, notava que construïa alguna cosa, que creava... la seva personalitat. Era prou valenta per complir amb els seus deures com a persona i aquestes petites obligacions la desembotien de la moda d’adolescent ridículament problemàtica. Ara somreia quan observava moltes altres còpies de com era ella abans escampades pels racons de l’institut... Quina llàstima...

Un dia va fer saber a aquella professora que se sentia més lliure de baixeses i impotències, que se sentia segura d’encaminar-se on ella volia anar.

S’havia convertit en la seva pròpia heroïna, senzilla i humil. D’una vegada havia entès que el món és ple de petits herois de veritat que cada dia l’acompanyaven en l’aventura de pujar un poquet més amunt des d’on veure-hi més clar i més enfora.

Anselm Barber Luz

diumenge, 9 de setembre del 2007

Una prova des de l'Institut

Aquest bloc ha de ser una eina didàctica i ara ho estic muntant encara.

divendres, 31 d’agost del 2007